CLUEDO I LA DIFUSIÓ DE RESPONSABILITAT

Va ser el Coronel Rubio a la sala de billar amb la clau anglesa? La Senyora Celeste a la biblioteca amb el candelabre? O bé el Pare Prado? El cluedo és un joc addictiu de misteri, deducció i que activa el nostre detectiu interior. Creat el 1948, el seu objectiu és deduir qui ha comès el crim, on i amb quina eina. Parlem de la difusió de responsabilitat.

I hi ha moments en els equips en què ens sentim dins d'una partida de cluedo. Tenim davant el fantàstic equip d'una companyia, però que no li ha anat massa bé últimament. Després de treballar en un projecte, es troben els següents escenaris: els resultats són inferiors als esperats; els objectius no s'han complert i/o el procediment no s'ha seguit correctament. És llavors quan l'equip s'enfronta a "la reunió", el moment del feedback, el moment de
avaluar què ha succeït; el moment en què comença la partida.

El ball dels sospitosos

Cada membre es converteix en un jugador amb la missió d'evitar ser acusat, evitar ser el culpable d'aquesta situació. Així, davant de resultats desfavorables, les reunions d'avaluació poden convertir-se en una partida de cluedo. I es deu al fet que, en ambdós casos, es conjuguen dos efectes psicosocials.

El primer és l'efecte de difusió de responsabilitat (Darley i Latané, 1968) que ens diu que la implicació individual en un projecte passarà més inadvertida, com més gran sigui el nombre de persones involucrades. En aquests casos, i quan s'esperen conseqüències no massa agradables, per a la persona és senzill no assumir les seves accions, deixant-les amagades en la pluralitat.

Treballar amb diverses persones implica que la responsabilitat individual queda difuminada en la responsabilitat col·lectiva; que la feina sigui un resultat col·lectiu en què no es visibilitzen les contribucions individuals. És un escenari perfecte de cluedo perquè, quan no hi ha bones notícies, juguem a descifrar responsabilitats: qui va fer què, on i quan.

El segon, derivat de la difusió de responsabilitat però amb matisos diferents, és l'efecte espectador, que la presència de més persones disminueix la motivació a intervenir davant d'una injustícia, davant d'una petició d'ajuda. És a dir, traslladat a la gestió d'equips, no s'assumeix part de la responsabilitat que s'atribueix a una sola persona de l'equip.

La persona es manté com un espectador mentre a un company se li sobre responsabilitza. Perquè quan l'altre és acusat, la resta tenen més possibilitats de guanyar la partida; encara que en aquest cas la victòria no és guanyar; sinó evitar perdre, evitar ser el culpable.

De la culpa a la Responsabilitat

En tota aquesta dinàmica oculta dels equips, trobem dues creences preexistents que hauríem de repensar. Una és la creença de la culpabilitat, que genera una associació immediata quan parlem de la culpa: que darrere de resultats desfavorables, hi ha un culpable i hem de trobar-lo. Si disposem un escenari de joc, estem convidant a jugar, així que evitem-ho. Si parlem de “culpa” invitarem a jugar a “trobar al culpable”. Canviant “culpa” per “responsabilitat” ja estem donant la volta a les regles del joc i a la direcció de la discussió: mentre que la “culpa” busca assenyalar a l'altre; la “responsabilitat” convida a assumir i compartir.

Una altra creença que ens persegueix és contagiar la negativitat i maximitzar-la: “com s'obtenen mals resultats; estem en un mal moment; i tenir una reunió de feedback és dolent”. Doncs no és així; justament hi ha models de desenvolupament grupal que enfatitzen que davant del sentiment de amenaça els
equips es cohesionen i construeixen
una identitat compartida (Worchel, 1996). És a dir, davant de la dificultat; una vegada l'equip la supera, es reforça la interdependència de l'equip.

Però això només succeirà si l'equip assumeix l'esforç necessari per fer un ús responsable de la individualitat i la col·lectivitat pel benefici de tots. Perquè a vegades, estar en benefici de l'equip és deixar els interessos individuals en segon pla; i en altres, posar-los sobre la taula. En l'equip cal demostrar el compromís, tant en dies de sol com de pluja; i aquest fet és el que fa que el compromís de la persona es percebi en l'equip. Quan s'està per les bones i per les dolentes.

Equips més valents

En les situacions de crisi temem per la nostra seguretat. La sensació d'amenaça activa un instint de supervivència que prioritza el benefici unilateral. Però és just en aquell moment en què més esforç s'ha de posar cap al benefici grupal. El cluedo és un joc de competició implícita, per la qual cosa no ens podem permetre incloure'l dins del fer dels nostres equips perquè va en contra de l'esforç cooperatiu necessari per afrontar les dificultats.

Oblidem la difusió de responsabilitat. Valorem per posar en valor. Valorem els esforços individuals per dir a cada persona com és d'important per a l'equip. Valorem el resultat col·lectiu per dir a l'equip que són un equip. Perquè només valorant el fer; l'equip tindrà el valor necessari per fer de la dificultat, una oportunitat de millora, de negociació i d'unió. Que males partides, hi ha. Ara bé, fem-les servir per aprendre a jugar millor.

GAME OVER

Recursos:

Darley, J. M., i Latané, B. (1968). Intervenció de testimonis en emergències: Difusió de responsabilitat. Journal of Personality and Social Psychology, 8, 377-383.

Worchel, S. (1996). Les estacions de la vida grupal i el seu impacte en el comportament intergrupal. en J.F. Morales i altres (eds.), Identitat Social, València, Promolibro.

Arón Alma Beardo
Lideratge, Innovació i Gestió d'Equips
Desafia i Progresa